t'estime més que a un bon cagar!

Dissabte passat vam gaudir d'una vesprada molt agradable escatològica amb Toni Cucarella, com podeu veure a les imatges.

Des d'ací, tornem agraïr a Toni haver vingut a compartir un bocinet del seu saber popular amb nosaltres (xiquets i grandets), i aprofitem per deixar-vos una de les històries que va contar, per si no vau tindre la sort de vindre a escoltar-lo:




T’estime més que un bon cagar

Això era i no era, tres cagant en una era, un rei que tenia tres filles. Un dia el rei va començar a preocupar-se per la seua successió, i es preguntava quina de les tres filles tindria millors qualitats per a ser reina.

–La meua sucessora serà aquella que em demostre l’amor més gran –va decidir el rei.

Així va ser que les va cridar, i en presència dels seus consellers i nobles més principals, va proposar a la filla major:

–Ja sé, filla meua, que tu m’estimes, més que com a rei, com a pare teu que sóc. Però jo voldria saber amb què compararies l’amor que em tens.

–Ui, pare, res és com vos estime jo –va fer la filla major, que era tenia fama de capritxosa ­i convinenciosa i bona cosa de guilopa–. Jo vos estime més que tots els vestits de seda i fil d’or que tinc ara i els que tindré en tota ma vida.

I val a dir que en tenia un fum, de bells i caríssims vestits de seda i fil d’or. I son pare, el rei, així com els nobles i consellers que l’acompanyaven, van considerar que certament la filla major se l’estimava molt.

Llavors va preguntar a la mitjana, que tenia fama també de capritxosa, convinenciosa, però amb més poc trellat que un caragol buit.

–Ja sé, filla meua, que tu m’estimes, més que com a rei, com a pare teu que sóc. Però jo voldria saber amb què compararies tu l’amor que em tens.

–Ui, pare, si vos estime jo, més que jo que sé… –va fer la filla mitjana– Jo vos estime més que totes les joies que tinc, i les que tindré, que a mi m’agraden molt.

I val a dir que en tenia per a donar i vendre, de joies, belles i riques joies. I son pare, el rei, va considerar que la seua filla mitjana també se l’estimava molt.

Llavors va preguntar a la menuda, a qui ell, i tots els qui la coneixien, consideraven que era la que tenia més bon ficaci i més bons sentiments de totes tres princeses.

–Ja sé, filla meua, que tu m’estimes, més que com a rei, com a pare teu que sóc. Però jo voldria saber amb què compararies l’amor que em tens.

Llavors, la filla menuda va dir:

–Pare, jo vos estime més que un bon cagar.

Cal dir que aquesta sorprenent resposta va commocionar tothom. I no només va ser la commoció que va causar, sinó que el rei es va ofendre a muntó.

–Més que un bon cagar! Diu que m’estima més que un bon cagar!  –va encendre’s com un lluquet el rei– Xe, més que un bon cagar! Això quina burlesca és? I quina falta de respecte!

El rei estava que tirava el barret al foc, per la desficaciada resposta de la seua filla menuda. Va considerar que s’havia equivocat de mig a mig pensant que era la que millor criteri i sentiments tenia. Més encara: va decidir que ni tan sols mereixia viure com una princesa. Així que la va despatxar del palau i li va dir que en tota la vida del món no volia tornar a saber res d’ella.

I si gran era el disgust que tenia el rei, també era gran el que havia agarrat la seua filla menuda. Trista i dolguda, sense béns ni equipatge, va abandonar el palau com li havia manat son pare, mentre que les seues germanes, la guilopa i la que que tenia el cap d’oroneta, se l’alegraven perquè així tenien una competidora menys per a ser reines. Amb tot, el rei no va decidir en aquell moment quina de les altres dues filles havia de succeir-lo en el tron.

Així van quedar les coses, i així continuaren mentre els anys passaven. El rei es va fer vell i li sobrevingueren tota mena de dolors i alifacs. Patia sobretot a l’hora de fer de ventre, a tothora restrenyit i amb dolorores morenes. Cada vegada que el cos li demanava buidar el budell, el rei patia i temia més que si haguera d’enfrontar-se en el camp de batalla amb el més cruel dels enemics.

Havia provat tota classe de remeis que li donaven els seus metges, coneixia tots els herbolaris del seu regne i s’havia fet visitar per bona cosa de saludadors del país i de forasters. Però ningú no li va aconseguir una solució que alleujara el seu dolor.

 Un dia, un dels seus consellers li va dir que havia sentit comentar que en una cova llunyana, però encara dins els límits del regne, vivia una bruixa, de qui deien que tantes i més malalties curava, fins i tot  podria  ser que poguera curar aquella mateixa que a ell el feia patir tanti més.

–Per provar que no quede –va dir el rei, escèptic.

I aquell mateix dia, un emissari reial va anar a buscar aquella fetillera. I la va trobar. Però quan li van donar l’encàrrec, aquella dona, que vivia miserablment en una cova entre les muntanyes, va respondre-li que ella no pensava anar a palau.

–Si li convé, ja vindrà el rei ací. A qui li pique, que s’arrasque.

L’emissari va dir això mateix, paraula per paraula al rei, i el rei va estar a punt d’enviar un escamot perquè tallaren el coll a la insolent fetillera. Però portava uns dies que patia molt, cagava poc i com una pedra, i les morenes li feien un dolor insuportable. Estava tan desesperat, que en comptes de donar ordre de matar-la, va decidir d’anar a trobar-la.

Hi anaren en tirereta, rei, soldats i consellers, fins a la cova on vivia la miserable fetillera, que no devia tenir molts anys, però que com vivia tan pobrement i espentolada que aparentava més anys dels que en realitat denia tindre.

–Insolent bruixota –va dir rei a la fetillera en vore-la només–, he vingut fins ací només perquè el dolor ja no el puc aguantar, és un martiri, un turment que desijaria que s’acabara. Només la desesperació m’ha impedit que enviara els meus soldats perquè et tallaren el coll. Així és que dóna’m una solució o faré que exposen el teu cap en una gàbia a l’entrada de la ciutat.

–No en féu cap de por, així que estalvieu-vos les amenaces –va respondre-li, valenta que valenta, la fetillera–. Però encara que no vos ho mereixeu, jo curaré el vostre mal. Però sapiau ho faig perquè m’estime totes les persones, fins i tot un rei injust i malcarat com vós.

La fetillera va donar-li un beuratge i li va dir que se n’havia de fer una novena, sempre en dejú.

–Me’l pendré com tu dius –va dir el rei–, i si no em cura, vindran els meus soldats a per tu i ja saps què faran amb el teu cap.

La fetillera, ben segura, li va dir:

–I si el meu remei vos sana, sereu vós qui tornareu ací, en persona, i em donareu les gràcies.

I així van ser com van quedar entesos.

Al cap d’uns dies, el rei i tota la seua rècua de soldats i consellers, van tornar a la cova de la fetillera. El mal li havia desaparegut. Tornava a cagar cada dia, i sense dolor!  

–Quin plaer més gran, quin bé de Déu més gran poder cagar  a gust, sense dolor –li deia ara, feliç, a la fetillera.

Tan content estava el rei, que li va oferir una bossa plena de monedes d’or, i un casa en la ciutat.

Tanmateix, la fetillera va rebutjar tot el que el rei li donava. I ningú no se’n sabia avenir, d’aquell rebuig. El rei, menys que ningú, si aquella recompensa la podia traure de la misèria i abandonar aquella cavorca on habitava.

–I més diners que en guanyaràs –mirava de convèncer-la el rei– si arreu corre la fama que els teus remeis han curat el rei . Si vols, redactaré un ban, que escamparan per tot el regne, dient que jo t’estic agraït pel bé que m’has fet.

 Llavors la fetillera li va dir:

–No em plauen tots els diners del món, ni joies, ni vestits, ni cases grans, que jo m’hauria estimat més que mon pare haguera comprès tot l’amor que li tenia quan li vaig dir que l’estimava més que un bon cagar.

En sentir aquestes paraules, el rei va adonar-se que la fetillera que l’havia curat era en realitat la seua filla menuda, la que havia rebutjat i expulsat del palau pensant-se que no l’estimava prou. El rei, penedit, va caure de genolls davant la seua filla, i ara plorava i implorava el seu perdó.

La seua filla va comprendre que el penediment del seu pare era sincer, i va perdonar-lo. Fins i tot va accedir de tornar a palau, on les seues germanes, en saber que hi regressava, la van rebre de mala veta. Però no solament van haver de suportar la seua tornada, també que el rei, que ara sabia com de gran i vertader era l’amor de la seua filla menuda, ara que conexia el valor impagable d’un bon cagar, va decidir que ella seria qui el succeria en el tron quan ell haguera de morir.

I conte contat, qui no s’alce té el cul foradat!