Dissabte passat vam gaudir d'una vesprada molt agradable escatològica amb Toni Cucarella, com podeu veure a les imatges.
Des d'ací, tornem agraïr a Toni haver vingut a compartir un bocinet del seu saber popular amb nosaltres (xiquets i grandets), i aprofitem per deixar-vos una de les històries que va contar, per si no vau tindre la sort de vindre a escoltar-lo:
T’estime més que un bon
cagar
Això era i no era, tres
cagant en una era, un rei que tenia tres filles. Un dia el rei va començar a
preocupar-se per la seua successió, i es preguntava quina de les tres filles
tindria millors qualitats per a ser reina.
–La meua sucessora serà
aquella que em demostre l’amor més gran –va decidir el rei.
Així va ser que les va
cridar, i en presència dels seus consellers i nobles més principals, va
proposar a la filla major:
–Ja sé, filla meua, que tu
m’estimes, més que com a rei, com a pare teu que sóc. Però jo voldria saber amb
què compararies l’amor que em tens.
–Ui, pare, res és com vos
estime jo –va fer la filla major, que era tenia fama de capritxosa i
convinenciosa i bona cosa de guilopa–. Jo vos estime més que tots els vestits
de seda i fil d’or que tinc ara i els que tindré en tota ma vida.
I val a dir que en tenia un
fum, de bells i caríssims vestits de seda i fil d’or. I son pare, el rei, així
com els nobles i consellers que l’acompanyaven, van considerar que certament la
filla major se l’estimava molt.
Llavors va preguntar a la
mitjana, que tenia fama també de capritxosa, convinenciosa, però amb més poc
trellat que un caragol buit.
–Ja sé, filla meua, que tu
m’estimes, més que com a rei, com a pare teu que sóc. Però jo voldria saber amb
què compararies tu l’amor que em tens.
–Ui, pare, si vos estime jo,
més que jo que sé… –va fer la filla mitjana– Jo vos estime més que totes les
joies que tinc, i les que tindré, que a mi m’agraden molt.
I val a dir que en tenia per
a donar i vendre, de joies, belles i riques joies. I son pare, el rei, va
considerar que la seua filla mitjana també se l’estimava molt.
Llavors va preguntar a la
menuda, a qui ell, i tots els qui la coneixien, consideraven que era la que
tenia més bon ficaci i més bons sentiments de totes tres princeses.
–Ja sé, filla meua, que tu
m’estimes, més que com a rei, com a pare teu que sóc. Però jo voldria saber amb
què compararies l’amor que em tens.
Llavors, la filla menuda va
dir:
–Pare, jo vos estime més
que un bon cagar.
Cal dir que aquesta sorprenent
resposta va commocionar tothom. I no només va ser la commoció que va causar,
sinó que el rei es va ofendre a muntó.
–Més que un bon cagar! Diu
que m’estima més que un bon cagar! –va encendre’s
com un lluquet el rei– Xe, més que un bon cagar! Això quina burlesca és? I
quina falta de respecte!
El rei estava que tirava el
barret al foc, per la desficaciada resposta de la seua filla menuda. Va
considerar que s’havia equivocat de mig a mig pensant que era la que millor criteri
i sentiments tenia. Més encara: va decidir que ni tan sols mereixia viure com
una princesa. Així que la va despatxar del palau i li va dir que en tota la
vida del món no volia tornar a saber res d’ella.
I si gran era el disgust
que tenia el rei, també era gran el que havia agarrat la seua filla menuda.
Trista i dolguda, sense béns ni equipatge, va abandonar el palau com li havia
manat son pare, mentre que les seues germanes, la guilopa i la que que tenia el
cap d’oroneta, se l’alegraven perquè així tenien una competidora menys per a
ser reines. Amb tot, el rei no va decidir en aquell moment quina de les altres
dues filles havia de succeir-lo en el tron.
Així van quedar les coses,
i així continuaren mentre els anys passaven. El rei es va fer vell i li
sobrevingueren tota mena de dolors i alifacs. Patia sobretot a l’hora de fer de
ventre, a tothora restrenyit i amb dolorores morenes. Cada vegada que el cos li
demanava buidar el budell, el rei patia i temia més que si haguera
d’enfrontar-se en el camp de batalla amb el més cruel dels enemics.
Havia provat tota classe de
remeis que li donaven els seus metges, coneixia tots els herbolaris del seu
regne i s’havia fet visitar per bona cosa de saludadors del país i de forasters.
Però ningú no li va aconseguir una solució que alleujara el seu dolor.
Un dia, un dels seus consellers li va dir que
havia sentit comentar que en una cova llunyana, però encara dins els límits del
regne, vivia una bruixa, de qui deien que tantes i més malalties curava, fins i
tot podria ser que poguera curar aquella mateixa que a
ell el feia patir tanti més.
–Per provar que no quede
–va dir el rei, escèptic.
I aquell mateix dia, un
emissari reial va anar a buscar aquella fetillera. I la va trobar. Però quan li
van donar l’encàrrec, aquella dona, que vivia miserablment en una cova entre
les muntanyes, va respondre-li que ella no pensava anar a palau.
–Si li convé, ja vindrà el
rei ací. A qui li pique, que s’arrasque.
L’emissari va dir això
mateix, paraula per paraula al rei, i el rei va estar a punt d’enviar un
escamot perquè tallaren el coll a la insolent fetillera. Però portava uns dies
que patia molt, cagava poc i com una pedra, i les morenes li feien un dolor
insuportable. Estava tan desesperat, que en comptes de donar ordre de matar-la,
va decidir d’anar a trobar-la.
Hi anaren en tirereta, rei,
soldats i consellers, fins a la cova on vivia la miserable fetillera, que no
devia tenir molts anys, però que com vivia tan pobrement i espentolada que
aparentava més anys dels que en realitat denia tindre.
–Insolent bruixota –va dir
rei a la fetillera en vore-la només–, he vingut fins ací només perquè el dolor
ja no el puc aguantar, és un martiri, un turment que desijaria que s’acabara. Només
la desesperació m’ha impedit que enviara els meus soldats perquè et tallaren el
coll. Així és que dóna’m una solució o faré que exposen el teu cap en una gàbia
a l’entrada de la ciutat.
–No en féu cap de por, així
que estalvieu-vos les amenaces –va respondre-li, valenta que valenta, la
fetillera–. Però encara que no vos ho mereixeu, jo curaré el vostre mal. Però
sapiau ho faig perquè m’estime totes les persones, fins i tot un rei injust i
malcarat com vós.
La fetillera va donar-li un
beuratge i li va dir que se n’havia de fer una novena, sempre en dejú.
–Me’l pendré com tu dius
–va dir el rei–, i si no em cura, vindran els meus soldats a per tu i ja saps
què faran amb el teu cap.
La fetillera, ben segura,
li va dir:
–I si el meu remei vos
sana, sereu vós qui tornareu ací, en persona, i em donareu les gràcies.
I així van ser com van quedar
entesos.
Al cap d’uns dies, el rei i
tota la seua rècua de soldats i consellers, van tornar a la cova de la
fetillera. El mal li havia desaparegut. Tornava a cagar cada dia, i sense
dolor!
–Quin plaer més gran, quin
bé de Déu més gran poder cagar a gust, sense
dolor –li deia ara, feliç, a la fetillera.
Tan content estava el rei,
que li va oferir una bossa plena de monedes d’or, i un casa en la ciutat.
Tanmateix, la fetillera va
rebutjar tot el que el rei li donava. I ningú no se’n sabia avenir, d’aquell rebuig.
El rei, menys que ningú, si aquella recompensa la podia traure de la misèria i
abandonar aquella cavorca on habitava.
–I més diners que en
guanyaràs –mirava de convèncer-la el rei– si arreu corre la fama que els teus
remeis han curat el rei . Si vols, redactaré un ban, que escamparan per tot el regne,
dient que jo t’estic agraït pel bé que m’has fet.
Llavors la fetillera li va dir:
–No em plauen tots els
diners del món, ni joies, ni vestits, ni cases grans, que jo m’hauria estimat
més que mon pare haguera comprès tot l’amor que li tenia quan li vaig dir que
l’estimava més que un bon cagar.
En sentir aquestes
paraules, el rei va adonar-se que la fetillera que l’havia curat era en
realitat la seua filla menuda, la que havia rebutjat i expulsat del palau
pensant-se que no l’estimava prou. El rei, penedit, va caure de genolls davant
la seua filla, i ara plorava i implorava el seu perdó.
La seua filla va comprendre
que el penediment del seu pare era sincer, i va perdonar-lo. Fins i tot va
accedir de tornar a palau, on les seues germanes, en saber que hi regressava,
la van rebre de mala veta. Però no solament van haver de suportar la seua
tornada, també que el rei, que ara sabia com de gran i vertader era l’amor de
la seua filla menuda, ara que conexia el valor impagable d’un bon cagar, va
decidir que ella seria qui el succeria en el tron quan ell haguera de morir.
I conte contat, qui no
s’alce té el cul foradat!
