Ha faltat Josep Vicent Marqués. Trobe que, malgrat que com tothom ell també tenia aspectes qüestionables, va ser una persona que va dedicar una part important de la seua tasca a la lluita pels demés. Amb Baladre va participar donant suport a la vaga de fam i el tancament que férem per recolzar la lluita de la gent del Parke Alcosa, fins i tot va col·laborar una nit de Nadal que Marqués va vindre disposat a fer nit al costat dels amics que estaven fent la vaga de fam. També ha estat, durant més de quaranta anys, al costat de moltes lluites (el podeu veure al documental A Tornallom donant suport a la gent de La Punta, també va ser sonada, fa molts anys, la seua acció d'intentar fumigar amb herbicida el camp de golf del Saler).
Per a més informació consulteu: http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2883446
Des de CaMot volem expresar el nostre dol per Josep amb la publicació de dos dels molts textos que ell va elaborar:
Conte infantil: Caperucita i el LlopCaminava
Caperucita pel bosc, que era un bosc ple de pins; i duia a la seua àvia una cistella amb coques diverses. L'àvia estiuejava al Perellonet i Caperucita, per això, havia de travessar el bosc d'El Saler. Doncs bé, va sortir el Llop i Caperucita el saludà amablement. "Hola, Llop - li digué-; com és que et passeges per ací?" "Busque oportunitats d'inversió, alhora que de promoció del desenvolupament que tant ens interessa als valencians", li va dir el Llop.
Caperucita continuà marxant cap al Perellonet i quan tornà es va trobar que el Llop s'havia menjat el bosc i no l'àvia; perquè, és clar, l'àvia no era urbanitzable.
Josep Vicent Marqués, País perplex (1973)
Un malson de l'avi
—He tingut un malson aquesta nit —digué l'avi—. Estava morint-me. L'àngel de la mort, que dic jo que seria un àngel i de la mort, perquè jo d'aquestes coses no entenc, em visitava i em preguntava com volia jo el rètol, epitafi sembla que es diu, allò que es posa als difunts una vegada soterrats perquè es veja que el mort és un mateix i no, diguem-ne, l'avi Camatorta. «Ara t'ho dicte», li dic jo, i l'àngel trau el bloc i la llapissera. I jo li dicte: Aurelià Vicent Josep del Carme, no, del Carme no, del Carme era mon germà, el Tonico, de la Trinitat; això mateix, Aurelià Vicent de la Trinitat em sembla a mi. Però escolte, jo, si és possible, voldria fer la cosa pel civil, I l'àngel no em diu ni que sí ni que no i jo continue: Mariner i Donet. Donet no, ara que recorde, que ma mare era Lamberta Fontbellida i Donet, o siga que jo sóc Fontbellida de segon, no Donet. Això mateix, Aurelià
Vicent Josep de la Trinitat, que ja mon pare volia posar-me Progreso, però ma mare no el va deixar i això que era una dona molt ferma, no crega; va ser ella la que llegia Mella, no Vázquez de Mella, Mella a seques. Com li dic, Mariner i Fontbellida, nascut a la Foia de la Plana, bon vi que fan allí, vosté no beu? I l'àngel no em diu ni que sí ni que no, i jo continue: nascut el vint-i-quatre d'octubre de mil nou cents... vegem, jo tinc dos anys més que el meu germà Tonico, Tonico és de l'edat del Paquito, Paquito va anar a l'Àfrica quan la guerra del moro. No tornà, pobret, quina guerra! ¿Vosté hi estigué? I no em diu ni que sí ni que no, i jo continue: mire, lleve el nou-cents, mil vuit-cents noranta-vuit devia ser. I l'àngel de la mort, que em pense jo que devia ser l'àngel de la mort, apuntant i esborrant fins que m'ha despertat l'haca del Jeroni, que, passades les cinc, no deixa dormir ningú. Uf! Quin malson!
Dins Amors impossibles (València: Tres i Quatre, 1985), pàg. 58-59
.jpg)
